MITE D'EROS I PSIQUE

El mite de Cupido (Eros, Amor) i Psique, que coneixem per una història explicada a les Metamorfosis d'Apuleu, és un mite romàntic que conté molts elements propis del conte tradicional i les històries de fades.
Hi havia un rei que tenia tres filles. La més jove, Psique, era tan bella que el poble va deixar de venerar Venus (Afrodita) i va traspassar la seva adoració a la noia, que, tanmateix, s’hauria estimat més ofertes de matrimoni que no pas honors divins. Venus, enrabiada perquè la princesa li havia usurpat el seus ritus, tot i que involuntàriament, va resoldre castigar-la. Va ordenar al seu fill Cupido que fes que Psique s’enamorés de la criatura més lletja que trobés. Però quan la va veure, en va quedar enamorat i no va poder obeir les ordres de la seva mare. Va demanar a Apol•lo que comuniqués al pare de Psique un oracle segons el qual Psique s’havia de preparar per a casar-se o estar-se, guarnida amb el seu vestit de núvia, en el cim d’una muntanya solitària, on un esperit diabòlic la prendria per esposa. Amb molta pena el rei va obeir. Però una brisa suau de Zèfir es va endur volant Psique des de la muntanya cap a una vall amagada, on va veure un palau meravellós amb portes guarnides amb pedres precioses i torres d’or. Hi va entrar i va ser complimentada per mans invisibles. Una veu cordial la va guiar i li va advertir que no havia de témer res. Quan va fer-se de nit va anar al llit, on se li va unir Cupido en forma humana. Li va dir que ell era el seu marit, i que ella tindria una vida d’allò més feliç només que s’estigués de voler esbrinar qui era ell o d’intentar veure’l: si no li feia cas, el seu fill seria privat de la immortalitat que altrament heretaria.
Va començar a estimar-lo profundament. Tanmateix, al cap de pocs dies es va sentir molt sola –ja que no veia ningú– i va demanar al seu marit invisible si la podien visitar les seves germanes. A contracor, ell es va avenir a anar-les a buscar; però al mateix temps li va advertir que no fes cas de les preguntes de les germanes sobre la identitat d’ell. Zèfir, el vent de l’oest, les va portar volant al palau, com hi havia portat Psique, i així que la van veure, es van posar follament geloses. En una segona visita les seves germanes van descobrir que Psique mai no havia vist el seu marit, i la van terroritzar fent-li creure que aquest es convertiria en una serp que es ficaria reptant dins del seu ventre i la devoraria a ella i el seu fill. Indecisa primer entre les advertències del marit i la importunitat de les germanes, finalment va acabar cedint la curiositat i la por, i quan va anar al llit es va endur una llàntia i una daga. Quan Cupido es va haver adormit, va encendre el llum i li va enfocar la cara, aixecant la daga per matar-lo. Però quan va veure els bells trets del déu de l’amor es va sobresaltar tant que va vessar una gota d’oli calent de la llàntia damunt la seva espatlla, i Cupido es va despertar. Cupido, que va adonar-se que Psique ara sabia qui era i que el seu secret es descobriria, es va aixecar i va fugit.
Psique, desesperada, el va buscar pertot arreu, però va ser en va. Quan les germanes es van assabentar de la identitat del seu marit, també s’hi van voler casar, però quan, en intenta imitar-la, van saltar de la muntanya amb els vestits de núvia, van morir en caure damunt les roques que hi havia a sota. Mentrestant, Psique vagava en cerca de Cupido, i, com que no va rebre cap ajut de Juno (Hera) o Ceres (Dèmeter), que no podien ajudar un enemic de la seva companya, la deessa Venus, va acudir al palau on vivia la mateixa Venus. La deessa la va deixar passar, però la va convertir en esclava i li va assignar feines impossibles de realitzar. Primer va haver d’endreçar una habitació plena de gra abans que es fes fosc; una colònia de formigues la va ajudar a classificar els diversos tipus de gra en piles. Tot seguit Venus va dir a Psique que portés una madeixa de llana d’un ramat d’ovelles menjadores d’homes; aquest cop una canya li va dir com podia obtenir la llana, quan les ovelles estiguessin adormides a la tarda. Després Psique va haver d’omplir un gerro amb aigua del riu Estix en una part muntanyosa de l’Arcàdia; una àguila que devia un favor a Cupido es va presentar a temps i va anar a buscar l’aigua. Finalment va haver d’obtenir una gerra que contingués bellesa de Prosèrpina (Persèfone). Psique es va adonar que aquesta ordre significava que havia de morir, atès que Prosèrpina era la reina dels Inferns; així, va pujar a una torre alta, resolta a matar-se saltant daltabaix. Però la torre es va adreçar a Psique i li va donar acurades instruccions sobre com havia de complir la missió. Va entrar a la mansió d’Hades pel Tènar, al Peloponnès, portant dos òbols i dos pastissets. Amb aquestes llaminadures va aplacar dues vegades Caront i Cèrber, alhora que s’escapolia d’un seguit de trampes que Venus li havia parat. Prosèrpina li va oferir una cadira i un àpat, però ella sàviament va seure a terra i es va limitar a menjar una mica de pa. La deessa també li va donar una gerra corresponent a la demanda de Venus, acuradament tancada. Aleshores Cupido, que enyorava desesperadament la seva dona perduda, es va acostar al tron de Júpiter i va confessar la seva desobediència, argumentant que Psique ja havia rebut prou càstig i pregant que se li permetés fer-la la seva legítima esposa. Júpiter hi va consentir. Però mentrestant Psique, que s’acostava al passatge que portava al món dels vius, es va sentir assaltada per la curiositat i desitjava amb tantes ganes recobrar l’amor de Cupido que no va poder estar-se d’obrir la gerra que li havia donat, passant per alt el consell de la torre que no ho havia de fer; tot seguit la va vèncer un son mortal, que era el que la gerra contenia en realitat. Va ser en aquest estat que Cupido la va trobar, però la va fer reviure i se la va endur a l’Olimp. El casament de Cupido i Psique va ser celebrat pels déus. Venus va enterrar la còlera i Júpiter mateix li va allargar un vas de nèctar que la feia immortal. Va donar una filla a Cupido, Voluptat (Plaer).
Apuleu, en la seva història, insinua una al•legoria de l’ànima (Yuch) en persecució de l’amor diví (eros, amor).
Extret de: Diccionari de Mitologia Clàssica. Diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, pp. 316-318.